Rodonetes (o allò que no ha estat escrit)

Parla. De tot, a totes hores. Parla perquè parlant és distància, és l'homestoic. Tot i això, alguna vegada ella irromp a casa seva i ell ja intuiex el que vindrà. La deixa sola al menjador envoltada de llibres (ara ja no són torres de fum que arriben fins al sostre; ara la provisionalitat només es percep quan ell l'anomena) i torna encaixat en el vestit permeable de les grans ocasions. L'homestoic i el seu hedonisme (ella també creia que hi havia una contradicció en els termes) tornen al menjador i la veuen amb el nas entre la música o regirant la nevera o fent tot allò que no es pot fer en una casa provisional. Les rodonetes vindran molt després, quan ell vulgui saber-ho tot i a ella no li importi explicar-li el funcionament de màquines tan complicades. Ell continuarà parlant per no deixar de ser l'homestoic, i ella el deixarà parlar perquè sap que d'un moment a l'altre només seran silenci. En breu, el que està sobrevalorat els farà caure del verb i durant una estona trontollarà l'estoicisme, sobrarà la paraula i seran tot allò que ningú no ha dit, ni escrit mai.